sábado, 5 de febrero de 2011

1.- INTRODUCCIÓ


Barcelona és una ciutat avui dia coneguda internacionalment, sobretot des de la celebració dels Jocs olímpics de 1992. Dir Barcelona és dir Gaudí i dir Gaudí és dir Barcelona.

Sempre m’havia cridat l’atenció els seus edificis i vaig veure amb el treball de recerca la oportunitat d’endinsar-me en la seva peculiar obra, ja que per ser una bona barcelonina seria convenient conèixer mínimament l’autor d’obres tan emblemàtiques com la Sagrada Família o la casa Milà, anomenada també La Pedrera.

Un punt inicial a tractar seria situar a Gaudí, fent una visió general de l’art contemporani del seu moment i mostrant les reformes que ha sofert l’arquitectura i demostrar com, l’arquitecte no es pot incloure en cap moviment artístic, sinó que ell forma el seu propi estil, fent una  utilització òptima de la seva creativitat i capacitat d’observació de la natura.

Un segon pas seria aprofundir en cada obra fent una explicació dels símbols que hi apareixen, ja que tot té una raó i una significació. Intentar trobar el simbolisme de l’obra i transmetre el que Gaudí volia fer-nos sentir, és l’objectiu principal del treball.

Tot i que avui dia la seva obra és admirada i la gent acudeix només per veure-la des de llocs molt diversos i llunyans, en la seva època, al contrari, el sentiment davant de les seves construccions eren molts diferents i objecte de burles, pel que seria interessant mostrar algunes opinions i acudits que es van dir i publicar en l’època.

Per contrastar aquestes crítiques, mostrar el que significa Gaudí en l’actualitat seria un punt introductori al que en el 2002 serà. En aquest any, “L’any de Gaudí” serà el moment de màxima esplendor i on la seva obra podrà ser coneguda per tothom més profundament perquè la quantitat d’informació i de propaganda serà immensa, pel que la seva obra serà reconeguda i valorada en tota la seva dimensió.

Aquest treball vol anar més enllà del que es pot veure amb els ulls, vol fer entendre la totalitat de la seva obra, mostrant la immensitat d’elements singulars i simbòlics que la formen.


2.- L’ART CONTEMPORÀNI A GAUDÍ

2.1   L’ART DEL S.XX.

En el segle XX es van realitzar una sèrie d’evolucions en tots els camps artístics: pintura, escultura i arquitectura. Durant el segle XX, la concepció artística s’ha vist influïda pel desenvolupament tecnològic i el fenomen dels “mess-media”, integrant-se en el sistema capitalista de mercat. Si parlem de pintura hem de dir que la nova concepció va ser a partir de mitjans del segle XIX, després d’una revolució que van fer els impressionistes.

A partir d’això va sorgir una sèrie de pintors anomenats post-impressionistes, que van transformar les nocions tradicionals, aplicant un grau elevat de llibertat, van iniciar el camí cap l’art de vanguardia.

L’art del segle XX es divideix en dos períodes: les anomenades primeres vanguardies (1905-1936) i rera la segona guerra mundial, les anomenades segones vanguardies (1950-1975).

En la primera vanguardia el centre cultural va ser Europa, concretament, París del qual van sorgir el: Cubisme, Futurisme, Expressionisme, Dadaisme i Surrealisme; aquests mostren trets d’un art impregnat del sentit de lluita, originalitat i innovació que defineixen l’art contemporani. L’aparició del totalitarisme, va provocar un gran esplendor en la cultura occidental.

La repercussió de les idees de la primera vanguardia va ser enorme: l’abstracció, la concepció del quadre com espai bidimensional i la destrucció de la perspectiva renaixentista i, en la escultura, la adopció de materials fins al moment no utilitzats.

En canvi en les segones vanguardies el seu centre cultural es va traslladar a Nova York. Això va ser per dos motius: el primer és la presencia de molts artistes europeus que fugint de la segona guerra mundial es van assentar allà, i en segon lloc, l’aparició d’una jove generació d’artistes estadounidens que van practicar una pintura nova i l’aparició de mecenes decidits a potenciar a aquests artistes. Les segones vanguardies van radicalitzar el llenguatge artístic: Informalisme, Nou Realisme, Pop-Art, Land Art,  Minimal Art, Art Pobre, Art Conceptual, Cinetisme, Hiperrealisme i Art conceptual. El fenomen més important va estar la utilització dels materials i les formes i també en la definitiva imbricació de l’art en el mon capitalista, a través del mercat de l’art.

Finalment, l’evolució de l’arquitectura va aparèixer lligada a la enginyeria, intentant trobar solucions racionals i funcionals als nous reptes plantejats.

2.2  LA TRANSFORMACIÓ DE L’ARQUITECTURA EN EL S.XX.

Des d’un bon començament, l’arquitectura és un be necessari e escala material, del qual no es pot prescindir, fet que en el seu desenvolupament incideixen per les seves pròpies característiques factors diversos: l’avanç tecnològic, la organització industrial, l’especulació del sòl, la demanda i la política d’edificacions.

            -L’arquitectura de l’era industrial
La civilització industrial va tenir moltes repercussions en el terreny de l’arquitectura. Una d’elles va ser la formació de grans concentracions urbanes (la ciutat industrial). Això va representar un canvi en la demanda i va plantejar nous problemes constructius i urbanístics.

            -Evolució de l’estètica:
L’home  va passar de la consideració d’artesà a la consideració d’artista. Es va donar també un rebutjament del món acadèmic al defensar-se la llibertat artística en front a les regles de la imitació i de la gran tradició.

El fenomen de la vanguardia va marcar també el desenvolupament de l’arquitectura del segle XX, encara que amb una complexitat subjectiva als seus propis condicionants.

La consciència de la necessitat d’una arquitectura nova que s’adequa a una època amb noves necessitats i nous medis va actuar d’estímul per buscar noves solucions. Tot això va acabar definint l’anomenat Moviment Modern, que va ser l’aplicació del nacionalisme i del funcionalisme de la societat capitalista a l’arquitectura. D’aquesta manera es va configurar una estètica arquitectònica lliure d’estils històrics del passat, una arquitectura feta de simplicitat, de línies geomètriques, de superfícies llises, d’espais distribuïts en funció d’utilitat, de la necessitat, que atenia a les millors o mínimes condicions higièniques i que defensava els materials industrials i la possibilitat d’estandardització.

Gaudí va entrar en aquests trets de l’arquitectura, és a dir en el període anomenat modernisme. És per això que moltes de les seves característiques provenen d’aquest moviment, encara que Gaudí és un cas aïllat del modernisme perquè va tenir un estil molt propi, que el fa ser únic.

El modernisme posteriorment va ser substituït per l’art contemporani. L’arquitecte contemporani és bastant dependent, fins al punt de les exigències del mercat i de l’especulació. Però cal dir que la crisis que va sofrir el modernisme juntament amb la mirada cap al passat a contribuït en les últimes dècades, a una major sensibilitat cap als objectes i elements de la nostra història. Aquest és un factor positiu pels professionals contemporanis.

2.3  EL MODERNISME

El modernisme és un moviment que es va donar des de mitjans del segle XIX i es va prolongar fins el segle XX. El modernisme es va arrelar en la major part d’Europa, encara que sota diverses denominacions segons els països: a França, Art Noveau; en Alemanya, Jugendstil; a Àustria, Sezession o a Itàlia com Liberty. No obstant, en tots els casos es va tractar de desvincular l’art de lo excepcional, proposant la inserció de l’art en la vida. Per tant el modernisme es va caracteritzar pel seu aspecte decoratiu, ornamental i simbòlic. Va ser també un gran impulsor de revistes i exposicions. El modernisme va tenir molta importància a Anglaterra, seguint els passos de William Morris, que va cristal·litzà la revista Arts & Crafts .

Aquest va tenir un paper destacat en el canvi d’estil respecte als productes existents i sobretot en elevar el nivell de qualitat del mateixos en totes les arts (inclosa l’arquitectura). La seva preocupació era la relació entre art i societat. Va criticar la divisió del treball i va propugnar el model medieval per reformar l’art i al mateix temps la societat. Per ell, només l’art es pot salvar de la decadència produïda per les màquines si l’artista s’esdevé artesà i l’artesà s’esdevé artista. William Morris es podria dir que té una relació (encara que indirecta) amb Gaudí. Està vinculat perquè quan el senyor Joan Güell va anar a estudiar a Anglaterra, va tenir la oportunitat de conèixer la seva obra, de la qual va quedar encisat i és per això que “a pesar” de les crítiques que Gaudi va rebre a la seva època, Joan Güell li encarregava diverses obres.

A França el modernisme es va identificar amb el denominat “Style Métro” de Hector Guimard i amb el mobiliari i el cristall de Émile Gallé, entre altres. El nom d’aquest estil deriva de les estacions del  metro de París. Aquestes eren unes creacions de les més típiques de l’estil; el ferro es corba i es retorça creant fanals com flors i el cristall es combina amb ferro en les marquesines, en una estranya barreja de tecnologia i art, d’abstracció i naturalesa. El seu dissenyador era el ja esmentat Hector Guimard. Gaudí, com ja veurem va ser un gran observador de la natura i en moltes de les seves obres utilitzava el ferro i també el cristall (en el anomenat “trencadís”). En Escòcia va brillar el Modern Style, on va destacar: Charles Renne Mackintosh en els seus mobiliaris i dissenys interiors. Aquest estil es caracteritzava per la ornamentació lineal, a base de verticals, paral·leles i quadrades en els interiors, on també apareixien temes naturalistes, però estilitzats i geometritzats en una refinada  ret lineal i un delicat cromatisme. En Àustria, amb la Sezession a Viena, va tenir els seus moments millors amb l’arquitectura de Otto Wagner, el seu deixeble Olbich, Joseph Hoffmann i Gustav Klimt. Va predominar les formes quadrades, l’ornamentació plana i geometritzat. En canvi, per Adolf  Loos (també d’Àustria) la bellesa residia en la forma, no en la ornamentació. Finalment, en els Estats units la renovació de l’arquitectura es va centrar en la construcció d’edificis: gratacels. La reconstrucció de Chicago, va propiciar una nova arquitectura de la que va sorgir Frank Lloyd Wright com la figura principal estadounidens.

2.4 MODERNISME EN ESPANYA I CATALUNYA

En els països amb un cert grau de desenvolupament industrial es va manifestar un clima de renovació cultural que de diverses maneres va assentar les bases de la pintura i de l’arquitectura del segle XX.

En Espanya només presentava aquestes condicions (aproximadament) Catalunya. Va ser aleshores, que en aquella època, el modernisme, va assolir en Catalunya una de les versions més perfectes i acabades, gràcies al geni Antoni Gaudí. No obstant, amb ell va destacar importants arquitectes com Lluís Domenech i Montamer i Josep Puig i Cadafalch. Per tant parlar de modernisme en Espanya és parlar del modernisme en Catalunya.

Encara que en les seves grans creacions va ser un art de la burgesia rica i culta,  això no li va impedir estendre’s a totes les capes socials. Barcelona va presentar un conjunt que no poden comparar amb cap centre europeu, però el modernisme es va estendre per ciutats i pobles de tota l’àrea catalana. El modernisme va compartir la majoria dels trets que van configurar l’Art Nouveau, però al mateix temps, enfront d’un Estat centralista i atraçat, l’impuls nacionalista català procedent de la Renaixença va adoptar un nou desenvolupament, i l’esforç per construir una cultura nacional catalana i moderna va donar matisos propis al Modernisme.

Cronològicament, més allà dels primers anys del segle XX, el Modernisme català va sobreviure fins al punt que alguns historiadors tanquen l’època modernista amb l’any de la mort de Gaudí (1926).
Paral·lelament, el modernisme català va proporcionar també una generació d’excel·lents pintors com son: Ramon Casas, Santiago Russinyol i Isidre Nonell, als quals es tindria que sumar, l’asturià Darío de Regoyos, el madrileny Aureliano de Beruete i un jove malagueny Pablo Picasso. Els quatre primers junt amb Pablo Picasso es reunien habitualment a una cerveseria de Barcelona anomenada “Els 4 gats”.


3.- GAUDÍ: ORIGENS I VIDA

ELS ORÍGENS

El cognom Gaudí ve arrelat a Catalunya des del S.XVII, encara que no n’és originari. Si ens parem en les arrels etimològiques anem a cercar-les Pirineus enllà.

Una de les primeres mostres és a Llombardia i altres regions d’Itàlia on al segle V,VI,VII apareix el nom de Gaudens o Gaudenci. Sembla d’origen llatí i va ser dut per diversos eclesiàstics, alguns figuren al calendari martirològic cristià. Tot i no saber en certesa el seu origen etimològic del que estem segurs és que Gaudí, forma catalana de Gaudy o Gaudin, és un cognom típic del centre de França i de la Suïssa de parla francesa. També és estès per altres regions on es parla francès com és el cas de Normandia i Valónia( sud de Bèlgica).

Molts són els testimonis històrics que ho proven: a França hi trobem a Jean Gaudin,Michel-Charles Gaudin (ministre de finances de Napoleó),Marc-Augustin Gaudin (físic) a Suïssa: Jean-François Gaudin(botànic),Jean-Aimé Gaudi-Lefort (escriptor) ,entre d’altres.
Normalment a Catalunya, per tradició, s’utilitzava només un cognom, el patern. Però a Castella aquesta tradició era diferent; s’utilitzaven els dos cognoms: primer el patern i després el matern. Per això i altres circumstàncies es va instal·lar aquesta tradició també a Catalunya, però amb la peculiaritat que els dos cognoms estaven separats per la conjunció “i”. Per la qual cosa moltes vegades es fa referència a l’arquitecte com Gaudí i Cornet.

Si ens parem a analitzar el cognom Cornet, trobem que prové del llatí cornetum que significa còrners  (uns arbusts freqüents a les rouredes). Els avantpassats de Gaudí per part de la seva mare els trobem a Cal Cornet, una casa del vilatge de Sant Gallard (Santa Coloma de Queralt).

VIDA

Antoni Gaudi i Cornet va néixer el dimecres 25 de juny de 1852 a Reus ( encara que no es pot afirmar amb seguretat ja que avui dia encara hi ha una discussió sobre el seu lloc de naixement: Reus o Riudoms) i va ser batejat a l’endemà a l’església prioral de San Pere de Reus. És fill de Francesc Gaudí i Serra, calder de Riudoms i d’Antònia Cornet i Bertran, de Reus.

Els primer estudis els va cursar al col·legi del mestre Berenguer  i el Batxillerat als Escolapis de Reus. Els estius els passava al Camp de Tarragona, on va començar la seva observació de la natura  i a captar tots i  cada un dels seus elements que desprès va utilitzar a l’hora de fer les seves obres. Aquests estius i el lloc on va néixer, de suaus característiques i de clima mediterrani, juntament amb l’educació dels Escolapis, de l’Escola d’Arquitectura i les estances al taller d’Eduard Puntí van contribuir a la concreció de la seva personalitat.

Al 1869 es va traslladar a Barcelona per cursar els estudis universitaris a l’Escola Provincial d’Arquitectura. Era un estudiant irregular, va tenir uns quants suspensos, però va obtenir molt bones notes en projectes i construcció, però finalment el 1878 va obtenir el diploma d’arquitecte.

Gaudí no provenia d’una família rica precisament, per la qual cosa mentre cursava la seva carrera treballava d’ajudant de professionals de l’arquitectura (solia fer de delineant). Va col·laborar amb el mestre d’obra Josep Fontserè i Mestres (en les obres del parc de la Ciutadella) i amb altres arquitectes entre els quals s’ha de destacar Joan Martorell. Amb aquest va tenir molta amistat i va ser gràcies a aquest que va poder conèixer a les famílies Güell i Comillas i amb l’artesà Eduald Puntí. Joan Martorell s’ha de dir que era l’arquitecte de Joan Güell i Ferrer, el pare d’Eusebi Güell. Poc a poc Gaudí va començar a freqüentar el taller d’Eduald Puntí on va aprendre els oficis de fuster, forjador, ceramista i vidrier. També caldria dir que va assistir a cursos de Filosofia i Estètica de la Universitat Literària.

Amb tot això esmentat Gaudí va acumular una notable riquesa d’experiències tècniques, artesanals, científiques i artístiques que desprès va aplicar per produir arquitectura, una arquitectura a la qual va dedicar tota la seva vida fins que el 7 de juny de l’any 1.926 va ser atropellat per un tramvia en la cruïlla de la Gran Via i el carrer Bailén. No va morir a l’acte sinó 3 dies després en l’hospital de la Santa Creu i va ser enterrat a la capella de la Mare de Déu  del Carme.

Sobre la seva vida poc sabem, ja que la va tenir bastant al marge. De la seva personalitat sabem que era un home amb mal geni (fins i tot ell mateix ho va confessar, en certa ocasió, dient que havia aconseguit dominar tots els seus vicis , excepte aquest) i també sabem que era un home molt religiós i que amb el pas del temps la seva religiositat s’anava accentuant. És per això que en moltes de les seves obres apareixen elements religiosos, com en el disseny dels vitralls de la capella de Sant Josep de la cripta de la Sagrada Família, en el reliquiari (1878) per al Museu de Reus, o en el disseny de la capella del Santíssim de l’església parroquial de San Feliu d’Alella (1883).

El 1894 va sotmetre’s a un rigorós dejuni quaresmal que va arribar a posar en perill la seva vida. Amb això demostrava els seus profunds sentiments religiosos (en  acabar va dissenyar la façana del Naixement i va esbossar la idea general de la Sagrada Família). Però la seva gran personalitat s’ha de jutjar a través de les seves obres ja que la seva vida és pura arquitectura. De la seva vida sentimental se sap que no es va casar però que es va enamorar de la Srta. Pepita Moreu quan va treballar en la cooperativa Obrera Mataronesa.

Gaudí era un home d’estatura mitjana, de cabell ros i d’ulls blaus, d’una intel·ligència subliminal que no va publicar cap llibre, només va veure publicat un article propi (La Renaixença,1881) no va donar conferències, no es va dedicar a la política ni als negocis i que va sorprendre a tota la societat de la
època amb les seves obres; a més Gaudí va ser un home senzill, enemic de les idees abstractes, que va saber veure la realitat de les coses sense perjudicis ni deformacions professionals.

4.1 - UNA ARQUITECTURA DIFERENT


Actualment, l’arquitectura de Gaudí és coneguda i admirada per tot el món, ja sigui per professionals de l’arquitectura, com per nens, grans i aquells que són aliens a l’art. Això és perquè la visió dels seus edificis produeix sorpresa, emoció i entusiasme.

Tot i haver-se publicat un gran nombre de llibres i escrits no és possible tenir un coneixement ple i complet de Gaudí, perquè el seu estudi s’ha de fer per altres vies, altres mètodes, és a dir que no siguin els de la historiografia i la estètica. L’arquitectura, entesa com la creació de la unitat a través de la diversitat, fou concebuda per Gaudí com el fi únic i exclusiu de la seva vida. La vida de Gaudí és pura arquitectura, i és a través d’aquesta que cal jutjar-lo.

No va inventar materials nous ni estructures revolucionàries i va utilitzar els mitjans comuns dels manobres i paletes del seu temps: va aixecar les seves obres amb pedra, maó, tàpia, ferro i fusta. Per tant no es distingeix dels seus contemporanis i antecessors per la matèria, ni pel càlcul, sinó per l’originalitat de les seves formes i colors.

Gaudí va dir moltes vegades i són testimonis Ràfols, Bergòs, Martinell i Puig i Boada que l’originalitat consisteix en tornar a l’origen, i aquest origen era la naturalesa, mestra de totes les ciències i les arts, creació divina. Gaudí, com ja s’ha esmentat anteriorment, de nen i adolescent va viure a l’Alt Camp de Tarragona. Aquest és un terreny sec, pedregós, amb molts ametllers, avellaners, garrofers i olivers. Allà, la llum és intensa i la proximitat del mar ocasiona brises i d’avegades intenses tempestes.

Gaudí va patir una malaltia reumàtica que no el va permetre participar en molts dels jocs amb els seus companys i va passar-se moltes hores de l’estiu en el  Mas de la Caldera del poble de Riudoms. Allà es va dedicar a la contemplació de flors, plantes, insectes i pedres. Així doncs amb la seva capacitat per observar les coses del seu entorn i tenint temps va aconseguir poc a poc apercebre de les creacions de la natura i les va comparar amb les que el seu pare construïa batent el coure en el taller de caldereria. En analitzar les meravelloses formes i estructures que la naturalesa presenta, va comprendre que no trobaria cap model millor i més segur enlloc.

Per tant, la seva observació prodigiosa i gràcies a la seva imaginació sense límits, va produir un procés de síntesi, moltes vegades lent, però mai no interromput, el qual va donar com a resultat els seus edificis, mobles, arquitectura, que no són pas còpies de la realitat que envolta l’home, sinó creacions noves, originals i sorprenents. Així, doncs, la idea de la composició de les formes en l’espai es va formar en la seva ment però per camins molt diversos als que segueixen els arquitectes convencionals.
Gaudí va entendre mot bé que es podien fer murs i voltes amb regla i cordill, però sense seguir les formes sempre repetides de l’arquitectura molt semblant a les que forma la naturalesa amb elements fibrosos. Aquests elements els va descobrir quan fitxant-se en la natura va veure que s’originen estructures de composició fibrosa, summament resistents, com són: els joncs, les canyes, els ossos… que composen superfícies corbades, és a dir, guerxades en l’espai, que no obstant estan integrades totalment per línies rectes que corresponen a les fibres.

Aquestes superfícies és el que s’ha anomenat superfícies reglades, és a dir, superfícies corbes en l’espai compostes íntegrament per línies rectes. Les formes característiques de la geometria reglada van ser batejades amb els noms enrevessats de paraboloides, hiperbòlics, hiperboloides, helicoides i conoides.

Els parabòlics hiperbòlics es formen amb els tendons entre els dits de la mà i els helicoides en l’escorça dels arbres, els hiperboloides en el fèmur, d’aquesta manera mostren formes que passen desapercebudes.

Gaudí pensava que si la naturalesa utilitzava aquestes formes és perquè són adequades i lògiques, per tant seria normal que els arquitectes haguessin pres exemple d’elles, en compte d’inventar altres noves. Vist així, l’arquitectura de Gaudí comença a ésser més comprensible. Els seus edificis no tenen formes capritxoses, ni són fruit d’una imaginació o fantasia desbordada; són, senzillament, les que la naturalesa ha produït des de que el món és món.

Però encara en l’arquitectura de Gaudí hi ha més. La natura actua de manera simplement funcional, això vol dir que la naturalesa no produeix obres d’art sinó elements estrictament funcionals (ja que si arribava a produir alguna cosa que no fos funcional, l’eliminava). Per exemple: una rosa té un color brillant i agradable perfum, però no per inspirar a poetes o pintors, sinó per atreure als insectes i afavorir la funció reproductiva de la planta.

I a demés de la seva funcionalitat, són molt agradables a la vista i per això l’home sempre els ha pres com model per les seves creacions artístiques. Va comprendre, també, que seguint el camí de la funcionalitat arribava a obtenir la bellesa. La captació de la bellesa es centra en la captació de la llum i la seva descomposició en colors, en els animals i en les plantes, en la seva identificació amb la ingenuïtat infantil o en el goig de l’oïda a través de la música.

En tota la seva captació va respectar i venerar la natura com obra del Creador i font inesgotable d’invenció de formes, colors i sorolls, i també va amar la llum percebuda a través de la vista, que per Gaudí era el sentit de la Glòria. A més, Gaudí pensava que la naturalesa és obra de Déu i que Déu continuava la Creació a través de l’home, per que  va procurar ser digne d’aquest acte creatiu.

Aquest arquitecte mai va fer les obres d’art tal com les feien els seus contemporanis o com s’havia fet fins aquell moment. Les obres d’art es feien a partir de models naturals que per la voluntat de l’artista, no es reprodueixen fidelment, sinó que es canvien i  intel.lectualitzen, segons els casos. Ell, en canvi, no ho va fer així i va prendre els colors i les formes tal qual la naturalesa les produeix i les va portar a l’arquitectura, fonent estructura i decoració (cal dir que en la seva decoració hi destaca l’anomenat trencadís, un element molt significatiu d’ell).

Pensava que la pròpia estructura havia de ser decorativa sempre que s’inspirés en principis naturals. Així va utilitzar la geometria rreglada rodejant-la del complement decoratiu i les estructures com els ossos del cos, estan rodejades de músculs i pell i el seu conjunt és un tot orgànic. Les formes estructurals utilitzades per ell són molt distintes, per tant, de les que es van utilitzar els seus contemporanis.
Degut al seu innat sentit de la forma i de l’estabilitat, utilitzà des de les seves primeres obres l’arc parabòlic o catenàric i també el fals arc format per filades successives de totxo al estil de les barraques de vinya del camp de Tarragona. La importància de les seves estructures resideix més en el seu concepte que en la forma de ser construïda. No va ser un calculista numèric i així ho demostra en el moment en que una estructura metàl·lica de perfils laminats de ferro no li agradave perquè és més fruit del càlcul numèric i del procés industrial que de la necessitat constructiva i estètica.

Així doncs, Gaudí va ser una persona aliena a la tradició arquitectònica, amb una capacitat profunda d’observació, amb una formació artesana al mateix temps que acadèmica i va ser capaç de composar una arquitectura partint de principis diferents als que han informat aquest art des dels seus orígens, encara que basant-se en una cosa tan lògica, eficient i racional com les lleis de la naturalesa.

4.2 - RERERÈNCIES MÍSTIQUES I RELIGIOSES

Bon coneixedor de la naturalesa humana i dels defectes que comporta, endevina i s’esforça per corregir els seus, en un afany de perfecció que sempre va fonamentar en la religió catòlica, la moral de la qual va seguir fidelment.

D’aquesta litúrgia catòlica, que va estudiar en els llibres (com el llibre de l’Apocalipsis de Sant Joan, que va arribar a conèixer plenament durant els seus anys d’estudiant i les imatges del qual apareixen clarament reflectits) i que comentava amb els seus amics el bisbe Grau, Torras i Bages i Campins, juntament amb la seva capacitat imaginativa i el seu brillant enginy, li van permetre combinar, de manera perfecta, els símbols religiosos amb les formes arquitectòniques, i fruit d’aquesta conjuminació va ser la seva arquitectura religiosa, que és alhora una religió arquitectònica. Cal dir que Joan Grau era el bisbe d’Astorga; la seva relació va començar quan aquest era vicari general de l’arxidiòcesi de Tarragona, el 1879, i amb el bisbe Torras i  Bages va actuar en el cercle Artístic de Sant Lluc, fundat l’any 1893, per tal d’acollir els artistes catòlics, i amb el bisbe de Mallorca, Pere Campins i Barceló, va organitzar la restauració litúrgica de la Seu, tot anticipant-se a normes que darrerament han estat consagrades per l’últim concili vaticà.

Aquesta pot ser severa com en els temps cistercencs, majestuosa en les catedrals gòtiques, intel·lectual en el Renaixement i apassionada en el Barroc. Per Gaudí era místicament poètica, entesa a la manera dels grans escriptors del segle d’Or.

Va estar a prop de l’activitat creadora de l’església, conservant la seva particular personalitat. Molt sovint es va enfrontar amb eclesiàstics que li volien imposar opinions contràries a les seves, i la seva ortodòxia sempre va estar fonamentada i raonada  i mai va ser servil. Una bona mostra és la Sagrada Família.

Va aprofitar la part millor d’aquesta vida i de l’altra; la creació divina expressada en la naturalesa i en l’home, i la seva expressió directa per mitjà de la Revelació predicada per l’Església. L’arquitectura gaudiniana, per tal es fonamenta en valors espirituals i es recolzava en la naturalesa i té i tindrà una continuïtat, que no es basa tant en la imitació de formes com en la recta comprensió de conceptes.

4.3 - GAUDÍ I LA NATURA

En aquest apartat s’ha intentat fer una comparació entre les formes de la natura i els edificis que va construir Gaudí.

La seva inspiració principal a l’hora de fer les obres és la naturalesa, cosa que provoca una clara distinció entre tota la resta d’arquitectes que des de bon principi van utilitzar la geometria simple basada en formes abstractes com la línia o el pla.

                    Façana del Naixement (Sagrada Família)           Crespinell picant (a prop de Reus)

La imitació de la natura va fer que Gaudí no es preguntés quina forma havia de donar a un element determinat, sinó més bé quina forma demanava per complir millor la finalitat assignada.

La naturalesa té unes lleis que no podem canviar i a les que ens veiem sotmesos i resulta que hem d’adequar les nostres construccions a aquest àmbit natural en que hi estan: aquest va ser el sentit de la inspiració natural que busca la arquitectura de Gaudí. Aquest pensament es reflecteix perfectament en el Parc Güell, on va saber aprofitar sàviament les corbes del desnivell i va voler que el paisatge seguís els ritmes de la natura.

Si ens fixem veiem que la naturalesa ha estat sempre al costat de l’home, però això no significa que se li hagi prestat la deguda atenció. I així és com, davant dels altres arquitectes que volien inventar formes noves per tal d’innovar, Gaudí va aprofitar les formes tant o més originals que li oferia la natura i les va utilitzar en les seves obres. D’aquesta manera també va aconseguir innovar i aconseguir l’originalitat, però no va tenir que retorçar-se el cap per intentar crear una forma nova sinó només va tenir que observar.

Es pot dir, per tant,  que la seva innovació prevenia de la gran capacitat d’observació.


                          Olivera                                  Columna del pòrtic de la cripta de la Colònia Güell

Va buscar noves formes geomètriques per utilitzar-les en la construcció dels edificis, formes tretes de l’amplia gamma que ens proporciona la naturalesa. Però no totes les vegades vindran donades directament, sinó que han estat deduïdes a partir de l’observació dels fenòmens, pel que molts cops hi ha d’haver un esforç per entendre’ls. Per exemple, el cas de les xemeneies helicoidals, on Gaudí no va veure cap xemeneia en la natura, però si va observar, en el taller de caldereria del seu pare, com el fum ascendeix descrivint cercles en l’aire, i per això, donant aquesta forma a les xemeneies va aconseguir l’efecte d’expulsió dels fums.

Gaudí també es va fixar en l’anatomia ( part de la biologia que estudia les característiques dels éssers vius) i fent  una observació geomètrica veiem la seva composició fibrosa. Les fibres, com ja s’ha dit anteriorment, vistes des del punt de vista geomètric, són línies rectes, i les superfícies corbades en l’espai, compostes per línies rectes, defineixen l’anomenada geometria reglada, que es centra en quatre superfícies diverses: l’helicoide, l’hiperboloide, el conoide i el paraboloide hiperbòlic. Aquestes formes les va veure en la natura i va traslladar-les en les seves construccions.

La forma de l’helicoide ve donada principalment en relació als fenòmens de moviment, com són l’aire, el fum o l’arena. El creixement d’un eucaliptus  o d’una olivera defineixen traçats helicoidals en la seva escorça, forma utilitzada en les columnes del Col·legi de les Teresines.. També passa el mateix amb altres elements com són els cargols o les petxines. És el cas, per exemple, de les xemeneies que es troben en el terrat de la Casa Milà.

    
                           Neptunea antiqua carinata                 Xemeneia de la Casa Milà

El hiperboide és la forma del fèmur i que ho va utilitzar en les columnes de la Sagrada Família i en les finestres de la Casa Batlló. El conoide és una forma freqüent en les fulles dels arbres i ho va utilitzar en les cobertes de l’escola de la Sagrada Família. El paraboloide hiperbòlic és la forma que prenen els tendons dels dits de la mà i que va utilitzar en les voltes del porxo de la colònia Güell.


                            Os del peu                                  Tribuna de la casa Batlló

La geologia és la ciència que estudia la composició interior i exterior de la terra. De la seva observació es dedueix que també la geometria reglada té cabuda en aquesta ciència. Encara que el paraboloide de revolució no és una superfície reglada, pot ser considerat com una figura de la geometria de la naturalesa per la seva repetida presència; és el cas de les estalactites, dels sortidors d’aigua, els nius d’ocells, els formiguers, muntanyes, arbres, roques i plantes. Aquestes formes es poden observar en diverses obres de Gaudí, com son les torres de la Sagrada Família, les copules de l’església de la Colònia Güell, les missions del Tànger o l’hotel de Nova York.  Una bona comparació del paraboloide de resolució es la forma dels campanars de la Sagrada Família, inspirada amb l’arena mullada deixada caure des d’una part superior, una perfecta disposició  d’equilibri basada en la llei de la gravetat.

              Torcal de Antequera (Màlaga)     Projecte per les missions de Tánger

Estalactitas de les coves del Drac(Porto Cristo)  
                                                   Temple de la Sagrada Familia segons J.Rubió i Bellver

                                           Mont Blanc                                   Església de la Colònia Güell

Gaudí deia que la bellesa és la resplendor  de la veritat i, a partir d’això, construïa el silogisme següent: “aquestes formes de la geometria reglada són les més perfectes des del punt de vista funcional i són les utilitzades per la naturalesa, amb el que seran, llavors, les més belles”.

Va trobar sorprenents estructures treballant de forma racional i lògica: a més, té l’avantatge, al contrari que els estils històrics, que la naturalesa no passa de moda.

En l’actualitat, no obstant, els arquitectes continuen dibuixant i construint els seus edificis amb plànols, prismes o cilindres, tal com ho porten fent des de l’antiguitat.

Cova  de Nerja (Màlaga)           Maqueta de la façana de la Gloria (Sagrada Família)

                                 Bosc                                            Maqueta Sagrada Família


        Copa d’un eucaliptus                      Maqueta de la Colònia Güell

    Tronc de Livistona Australis          Torre del pavelló de serveis del Parc Güell

                     Formació de dunes en el Sàhara     Església de la Colònia Güell en construcció

4.4 - OBRES

 
Quan un artista mort fa més de 50 anys manté devoció, no solament d’estudiosos i especialistes, sinó també de la generalitat del públic d’arreu del món, és que el seu valor específic és molt i sòlid.

L’interès per la seva obra mai no ha decaigut, malgrat que els moviments arquitectònics moderns s’han apartat molt de les formes i conceptes gaudinians. L’obra de Gaudí no és una obra uniforme com els passa a la majoria d’artistes, això és degut a la seva gran imaginació i fantasia.

- Obres a Espanya.

Les seves obres del període inicial no van ser de gran importància ni envergadura: va dissenyar la barana de la plaça Aribau i la reixa de ferro que tanca tot el recinte. També va col·laborar en el projecte del mercat d’estructura metàl·lica del Born. Durant la carrera va fer dibuixos aquarelats, va projectar la porta d’un cementiri, una  font per la plaça Catalunya, un pati per un edifici públic i com projecte final de carrera un paranimf d’una universitat. Però cal destacar que en el 1870, el seu primer any de carrera, amb ell seu amic Eduard Toda, ja va fer en esbós de projecte ideal per la restauració i explotació de les ruïnes del monestir de Poblet. Una altre de les seves primeres obres és la fàbrica de la cooperativa de Mataró, Obrera Mataronesa en el 1873 ( que també en va fer el seu estendard). I en el 1879 va fer dos fanals per la Plaça Reial i dos més per la plaça de Palau per encàrrec de l’Ajuntament de Barcelona. És a dir, aquestes obres són molt singulars i no reflecteixen encara el seu estil més personal.

En el últim quart de segle XIX es va començar a gestar en Europa una tendència arquitectònica en la qual es barrejaven el neogoticisme i l’exotisme. Al final, aquesta barreja va donar lloca al Modernisme. En Espanya alguns arquitectes van intentar trobar l’inspiració en escoles estrangeres. Gaudí, que havia llegit a Walter Pater y John Ruskin va buscar l’exotisme, a través de l’arquitectura anglesa, en el llunyà Orient, especialment en l’arquitectura de la Índia, Pèrsia i Japó. Així, existeixen quatre obres de la seva joventut on queda patent aquest interès: El Capricho (1883-1885), en la població de Comillas (Santander), la Casa Vicens (1883-1888), en el barri de Gracia de Barcelona (està dintre d’aquestes formes orientals sobretot per l’ús de la ceràmica vidrada),la Finca Güell (1884-1887), en els afores de Barcelona i el Palau Güell (1886-1888), en el barri antic de Barcelona. Aquesta última va ser una obra de gran envergadura.

El neogoticisme esmentat abans també va formar part en l’obra de Gaudí. Va ser per influència de Joan Martorell, home religiós i constructor d’esglésies i convents d’estil gòtic. Gaudí pensava que el gòtic era el més estructural dels estils històrics i els arquitectes del Renaixement deia que eren simples decoradors. Desprès d’estudiar les estructures gòtiques, va concebre la manera de perfeccionar aquelles solucions medievals. Com obres on apareix l’estil gòtic hi destaquen el col·legi de Santa Maria de San Gervasi (1888-1889), el palau d’Astorga(1889-1893), a Lleó, la Casa de los Botines (1892-1894), a Lleó i  les Bellesguard (1900-1909), a Collserola.

Gaudí es caracteritza sobretot per la seva inspiració en la naturalesa. Va admirar la bellesa de les plantes, les muntanyes i els animals, tot adonant-se de que la natura no té intencions estètiques, sinó funcionals. I és on la Casa Calvet (1898-1900), a Barcelona, el Celler Güell (1895-1897), al Garraf, el Parc Güell(1900-1914), a Barcelona, la Casa Batlló (1904-1906), a Barcelona, les vidrieres de la Catedral de Mallorca(1903-1914) i la Restauració de Crist en la muntanya de Montserrat(1903-1916), queden impregnats d’elements de la natura. Va ser on va demostrar la seva desbordant creativitat.

Però l’estil final i definitiu de Gaudí va tenir el seu desenvolupament en les obres de la Sagrada Família, obra que va ser començada al 1883 i que està encara inacabada. Va ser l’obra en la qual va dedicar la resta de la seva vida.

- Obres fora d’Espanya.

Principalment Gaudí va centrar la seva obra en Catalunya, sobretot a Barcelona, encara que té algunes obres (molt poques) esteses per diversos llocs d’Espanya. En dues ocasions, però, es va dirigir cap a l’estranger. Va ser pel projecte d’un edifici per les Missions Catòliques Franciscanes en Tànger ( en el Marroc, el 1892)  i pel projecte d’un hotel a Nova York.

El primer era un edifici per albergar una església, unes escoles i un hospital. (encara que  malauradament va ser abandonat perquè els franciscans el van considerar massa luxós i gran.).

En el segon va imaginar un edifici de quasi 300 metres d’altura. Aquest no es va acabar de concretar, segurament per la malaltia que el va deixar molt dèbil.